pionentes!

Qualsevol persona de les que acostumen a llegir llibres estarà d’acord en que un dels més importants d’aquesta literatura nostra, petita i catalana, és el Passeig d’aniversari d’en Vinyoli.

Bé, doncs qui avui faci l’intent d’estar-se dret al pont s’endurà una sorpresa: el pont ja no hi és, ha desaparegut. Les antigues cotxeres dels Catalans, del tren de Sarrià, han desaparegut –seran vivendes, em temo. Han reformat l’escola Orlandai, que ara fa la patxoca impersonal dels centres cívics i les cases d’associacions, i ja no recorda els crits dels infants, la terra mullada ni les pilotes de bàsquet anant en totes direccions darrera una reixa més zoològica que infantil.

En fi, que els queda tot molt net, molt bonic, m’imagino que molt profitós… però de les proves fefaents de la vida de la que es parla en el poema d’aniversari ja no en queda res: perdut l’alzinar, només calia carregar-se el pont, l’escola, deixar el beure i, per suposat, fer desaparèixer també la memòria del malaguanyat Vinyoli.

M’asseuré a veure i criticar el progrés de les obres en aquests bancs que ja no hi ha al costat dels barracons desapareguts, i explicaré a qui passi –em temo que no hi passa mai ningú–, la història del poema d’aniversari. Això faré. Són els avantatges de jubilar-se als trenta.

PASSEIG D’ANIVERSARI

Encara hi ha vials per passejar,
però la mort n’ocupa tots els bancs.
Riuen i juguen a saltar i parar
nens atordits al caire dels barrancs.

He fet l’intent d’estar-me dret al pont
que els barracots separa dels jardins.
Ja del delit de fer de tastavins
sols queda el pler de l’aigua d’una font.

Ara camino pel vell casc urbà
mentre viatgen cap als seus destins
els vells amics, les dones i els bocins
del que era jo, de noi, perdut a l’alzinar.

Joan Vinyoli, 1984