pionentes!

Llegint la crònica de societat de Emma B on parla de les diferents menes en que es poden classificar les rosses, m’ha vingut per força al cap la magistral taxonomia que en va fer en Chandler, en la boca de Philip Marlowe, a El llarg adéu.

Hi ha rosses i rosses, i avui en dia gairebé sembla una broma. Totes les rosses tenen el seu què, llevat potser de les metàl·liques que són tan rosses com un Zulú, sota en lleixiu, i pel que fa a la disposició, tan suaus com una vorera. Hi ha la petita rossa bufona que piula i refila, i la gran rossa estatuota que et fa un refús mentre et clava una mirada d’una blavor de glaç. Hi ha la rossa que et mira de dalt a baix i fa una olor meravellosa i llambreja i se t’agafa del braç i sempre està molt i molt cansada quan la dus a casa. Fa aquell gest d’indefesió i té aquell maleït mal de cap i t’agradaria donar-li una nata si no fos perquè estàs content d’haver-te assabentat d’això del mal de cap abans d’haver-hi investit massa diners i temps i esperances. Perquè el maldecap sempre serà allí, una arma que mai no es desgasta i és tan mortal com un directe d’en Bravo o el vial de verí de Lucrecia.
Hi ha la suau i disposta i alcohòlica rossa a qui no li importa massa el que dugui posat mentre sigui visó, ni on vagi mentre sigui l’Starlight Roof i hi hagi champagne sec a cabassos. Hi ha la rosseta trempada que és una mica pàl·lida i insisteix en pagar la seva part, i és radiant i plena de sentit comú i ho sap tot del judo, i és capaç de projectar un camioner per sobre l’esquena sense perdre’s més d’una frase de l’editorial del Saturday Review. Hi ha la pàlida, palidissima rossa amb anèmia d’alguna mena de malaltia no fatal, però incurable. És molt lànguida i molt enigmàtica i parla suaument com des d’enlloc, i no pots posar-li un dit a sobre en primer lloc perquè no en tens ganes, i en segon, perquè està llegint La terra erma o Dante en versió original, o Kafka o Kierkegaard o està estudiant Provençal. Adora la música i quan la Filharmònica de Nova York toca Hindermith pot dir-te quin dels sis violes ha entrat tard un quart de mesura. He sentit a dir que en Toscanini també pot fer-ho. Ja en són dos.
I finalment hi ha la preciosa peça d’exhibició que sobreviurà a tres caps mafiosos per a casar-se després amb un parell de milionaris, a milió per barba, per a acabar en una mansió rosa pàlid al Cap d’Antibes, amb una limusina Alfa Romeo amb el seu pilot i copilot, i un estable d’aristòcrates tronats als que tractarà amb la mena d’afectuosa falta d’atenció d’un ancià duc donant la bona nit al seu majordom.
Aquell somni que tenia al davant del passadís no era de cap d’aquestes menes, no era ni tan sols d’aquella mena de món. Era inclassificable, tan remota i clara com l’aigua de la muntanya, tan esmunyidissa com el seu color.

El llarg adéu, Raymond Chandler
continuin per a la versió original en anglès …

There are blondes and blondes and it is almost a joke word nowadays. All blondes have their points, except perhaps the metallic ones who are as blond as a Zulu under the bleach and as to disposition as soft as a sidewalk. There is the small cute blonde who cheeps and twitters, and the big statuesque blonde who straight-arms you with an ice-blue glare. There is the blonde who gives you the up-from-under look and smells lovely and shimmers and hangs on your arm and is always very very tired when you take her home. She makes that helpless gesture and has that goddamned headache and you would like to slug her except that you are glad you found out about the headache before you invested too much time and money and hope in her… There is the soft and willing and alcoholic blonde who doesn’t care what she wears as long as it is mink or where she goes as long as it is the Starlight Roof and there is plenty of dry champagne. There is the small perky blonde who is a little pal and wants to pay her own way and is full of sunshine and common sense and knows judo from the ground up and can toss a truck driver over her shoulder without missing more than one sentence out of the editorial in the Saturday Review. There is the pale, pale blonde with anemia of some non-fatal but incurable type. She is very languid and very shadowy and she speaks softly out of nowhere and you can’t lay a finger on her because in the first place you don’t want to and in the second place she is reading The Waste Land or Dante in the original, or Kafka or Kierkegaard or studying Provencal… And lastly there is the gorgeous show piece who will outlast three kingpin racketeers and then marry a couple of millionaires at a million a head and end up with a pale rose villa at Cap Antibes, an Alfa-Romeo town car complete with pilot and co-pilot, and a stable of shopworn aristocrats, all of whom she will treat with the affectionate absent-mindedness of an elderly duke saying goodnight to his butler.