pionentes!

(aka Arditti String Quartet)
Auditori de Barcelona, 15/03/2006

El primer que varen fer els components de l’Arditti Snob Quartet després de saludar al públic que omplia de gom a gom la sala i d’asseure’s a l’escenari va ser insultar-lo ; i varen fer-ho exagerant la seva incomoditat per uns lleus sorolls que es produïen al final de la sala –deguts en part, a la precarietat d’aquesta, amb cadires plegables com les de les festes majors. S’aturaren just abans de començar, es feien miradetes còmplices com perdonant-nos la vida…

Sé que semblarà superficial -i ho és-, però aquests nois amb la cara i el posat ja paguen. Els músics en general ja el fan, aquest posat (si han estat mai a una ‘festa’ de músics ja sabran del que els parlo), però prendre’s la feina seriosament no és incompatible amb un riure de tant en tant… No és necessària aquesta cara de vinagre, aquest afaitat perfecte i les ulleres de pasta… No és qüestió d’encetar un debat de “més fashions que músics?”, però trobo que Déu n’hi dò la fila que feien!

Aquestes coses cal prendre-se-les amb humor, i verament la representació d’ahir nit era humorisme pur, i del fi: varen estar a l’alçada d’aquells còmics navarresos de “La Trova” que varen fer temporada al Teatreneu fa un parell d’anys, a algunes escenes de la recent versió del “Retablo de las Maravillas” dels Joglars, o algunes escenes del Tricicle.

Però el que va ser segurament l’autèntic protagonista de la nit no era físicament a la sala, tot i que plenament en esperit. Des del cel o l’infern, Γιάννης Ξενάκης encara deu riure a hores d’ara. I no n’hi ha per menys! Prenem per exemple la peça “ST / 4 – 1, 080262”, la 1era composició estocàstica per a 4 instruments, calculada el 8 de febrer de 1962. Ha de ser un dels més grans plaers el poder crear a partir d’algorismes no deterministics una sèrie de partitures i després i sobretot, apa! que s’espavilin els intèrprets; una gran broma que va fer que algun aficionado eixelebrat es posés dempeus a cridar bravos. I no és per menys, que els intèrprets, malcarats però dignes de compassió, varen haver de suar tinta però se’n varen sortir força bé!

La primera part del concert va ser prou interessant; de la segona no els en puc parlar perquè enlloc de maltractar els meus delicats nervis vaig preferir anar a sopar.

photo Robin D’amore
fes clic per més:
Preguntes obertes:

• Alguna recomanació de com introduir-se en la música contemporània d’alguna forma menys bèsta?
• D’entre els violinistes, només el 1er te dret al sobrepès? Entre els violinistes, els més rondanxons progressen més ràpidament?
• Perquè quan ens confrontem a l’art modern és comú el recurs al riure de fluixera i al sarcasme?