pionentes!

Duermo en el bául de los recuerdos, camaradas. En éstos días me ha sido concedido el honor de alojarme en la habitación que contiene los restos de la biblioteca del abuelo, ya muy diezmada a causa de las distintas incursiones de piratería que casi toda su prole, en distintos momentos, ha perpetuado.

Aún así, hay algunas perlas que han sobrevivido al pillaje: “Charlas” de Chesterton, editado por Espasa-Calpe en Buenos Aires el 1945; las memorias del Duque de Windsor; “La pobresa del laic” de Ivan Gobry; o la monumental y aún hoy en día injustamente olvidada obra “Oraciones para rezar por la calle”, de M. Quoist.

Entre todas estas joyas, me permito reproducir aquí algunos fragmentos de un artículo de un Archivero del Reino de Mallorca que, a mi entender, es de rabiosa actualidad:

Una biblioteca no és, ni ha esta mai, un simple depòsit o magatzem de llibres on aquests no estan, o estan dificultosament, al servei del lector. […] Un depòsit, un gran depòsit de llibres moderns, sense organització, sense ingressos constants que els posin al dia amb relativa aproximació, que estigui obert a les hores que la gent pot llegir, i li ofereixi un agombol confortable i estigui dispost al seu servei i a les seves necessitats, amb el criteri que les biblioteques són per als lectors, i no els lectors per a les biblioteques… El que no sia això, no és una biblioteca viva. I ara com ara, a casa nostra tothom sap que les coses no van així.

Un altre punt, aquest dels catàlegs. Quan en tot el món s’ha fet tanta de via vers la internacionalització de la bibliografia, aquí els reglaments oficials, vells de quaranta anys ­–i ja està dit tot–­ ens obliguen a un particularisme fossilitzador. Els catàlegs, quan n’hi ha, són inabordables per al lector. Sabent això, és pura fantasia de somniar el préstec a domicili i altres coses.

Si d’aquest estat de les coses se’n ressent el nivell mitjà i qualitat mateixa de la nostra cultura, a la vista i a la observació de tothom està.

És vergonyós que a una ciutat del cens, de les pretensions i de la potencialitat econòmica de la nostra, sigui el que és l’estat d’una qüestió tan essencialment relacionada amb el de la cultura. Sortir d’aquest estat seria encara, amb els elements ­–llibres­ disponibls–, cosa relativament fàcil i factible. És un problema de diners, evidentment; la cultura, com la civilització mateixa, ­–potser no ens n’havíem fet ben bé càrrec–­ no és una cosa gratuïta. Però és també un problema d’organització, i sobretot, de col·laboració; que és potser la virtut de més mal demanar a la nostra condició terriblement individualista de mediterranis indisciplinats.

I bé, tenc l’absoluta seguretat que tot això que acab d’escriure ha de semblar a moltíssims una fàcil i innocent manera de fer castells a l’aire. Qualque cosa hi haurà d’això segurament. Tenguem en compte, però, que moltes, per no dir totes, de les coses que un dia arriben a realitats han estat abans prefigurades en alguna fantasia. Tot estaria en que reconeguéssem, per començar, tots plegats, la necessitat que tenim de llibres, o sia el problema de l’existència i organització de les nostres biblioteques com a tal problema, i volguéssim posar-hi remei. Molta part després vendria tota sola. Pensem que de caminar no se n’aprèn més que caminant. També la nostra gent no s’avesarà a llegir més que d’una manera; llegint.

Per un ordenament de la nostra cultura: biblioteques (extractes)
Joan Pons i Marquès, membre del Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs
Publicat a “La Nostra Terra”, any IV (1931), pàgs. 49-53 i 143-147.