pionentes!

–Dues taules més enllà parlen de la Coixet –digué ella.
–I què diuen? –preguntà ell, aixecant el cap del diari.
–Que la odien.
–Ah, molt bé, molt bé…

Amb els maquinistes no s’hi podia comptar; per això ella preferia aquell venedor de tiquets que havia entrat feia poc a l’empresa. “Putot…” li xiuxiuejava cada matí quan ella comprava un bitllet senzill. “Marranot”, responia agosarada mentre s’escolava a l’ascensor per a esperar-lo. Ell travava la porta, es descordava el pantaló de pinces de l’uniforme, i en treia l’eina. La mirada lasciva d’ella recorria cada plec d’aquell tergal, el parell de camals que tant l’excitaven. La cosa no anava de convencionalismes: ni te la xuclo ni te la endollo. Amb l’eina ell li acariciava l’aixella; ella es refregava els pantalons per la cara i es feia picar fort al cul. Vestir-se, recomposar-se, i sortida per l’ascensor. Ell torna a la guixeta; ella entra al primer vagó. Ell encara se la toca; ella baixa d’un salt a la següent estació. Compra un bitllet senzill. “Zorrilla…” Ella sempre ha preferit els venedors de tiquets que han entrat fa poc a la empresa.

M&M.
Relat presentat i rebutjat al concurs de relats curts de TMB 2009.

Avui els meus germans m’han dit que sóc un “spurmo”.
Amb cara de sorpresa he “googlejat” aquest concepte i heus aquí el que m’he trobat:

www.spurmo.com

How to tell if you’re a Spurmo
When you meet a woman, do you check her wedding ring finger?
On holiday, are you always put in the worst room of the chalet/villa?
Is hair loss a greater threat to the planet than global warming?
Do you mention ex-girlfriends early in a conversation so that people don’t assume you’re gay?
Have you ever said: “Fifteen years is not that big an age difference.”?
Do you have two or more godchildren?

(Answer yes to 2 or more: you’re a Spurmo)

En fi…. cada dia s’aprenen coses noves… :)

“Vivim en la era de la opiniologia”, recorda oportunament la Yanina que va dir en Pla. I respecte als còctels no és diferent.

La bicicletta és un còctel senzill a més no poder: Campari més vi blanc. A primer cop d’ull semblaria que no hi ha res més a dir, però em consta que el tema aixeca aferrissades controversies, i amistats que han superat molts anys de barres de bars i relacions familiars de llargues sobretaules, que hom creia sòlides, s’han tambalejat per aquestes discussions que són, més que simples debats, preses de posició personals en les que ens hi va la vida.

De la bicicletta, que alguns anglosaxons cursis i ignorants anomenen “Bicyclette” tothom creu saber, com ja s’ha dit, la manera correcta de preparar-la. Nosatres, en canvi, no ho creiem: ho sabem.

• 1 mesura de Campari
• 4 + 1/6 mesures de vi blanc *

(*) Cal notar que a la contrada d’Aarau, a l’Argòvia suïssa, es creu que el secret rau precisament en aquest 1/6

Se li pot afegir un rajolí de llima, o de llimona, i pot servir-se en una copa de vi blanc, amb una rodanxa si es vol, però això és opcional, futeses. En canvi sobre un tema fonamental, quina mena de vi blanc cal –sec i afruitat–, no s’acostuma a dir ni mitja paraula.

Però el que de cap manera no pot fer un amant de la Bicicletta és afegir-hi soda, perquè trencaria l’equilibri de les delicades reaccions químiques que s’hi produeixen. Malauradament cal portar un temps voltant per aquest món per a adonar-se d’aquestes coses, i deixant de banda el Negroni, pensar que hi ha qui desperdicia la seva vida aigualint el Campari amb soda és ben depriment. Res de soda, doncs, i menys encara gel!

Per acabar amb un tema més agraït, sembla que l’orígen de la Bicicletta és ¡oh sorpresa! italià, que està considerat una beguda gens sofisticada, i que el nom li vindria de les esses que fa la gent quan torna a casa després de pedalejar una mica més del compte al bar.

Un article que fins ara passava per l’autoritat en el tema el va publicar el New York Times el 4 de novembre de 2007 a la secció “Fashion & Style” –tot i que clarament hauria d’anar a “Culture & Religion”.

Aunque abandoné la idea de llegar a ser un gentleman hace ya tiempo, creo que ayer entendí algo mejor de qué se trata.

Charles Dickens era, creo –ya que no he podido encontrar la cita en ninguna parte–, quien sostenía que un verdadero caballero inglés, para ser digno de ser llamado de ésa manera, debería ser capaz de aparecer por la chimenea de cualquier hogar del país y confraternizar con quien fuese que se encontrara allí. Chesterton, que conocía muy bien la obra de Dickens –y de quien escribió, por cierto, una muy recomendable biografía–, transformó un poco la máxima aplicándola a la aventura. Decía algo así como que para ser un verdadero aventurero no hace falta irse a los confines de la tierra, sinó que bastaría con que saltáramos la tapia que nos separa del jardín del vecino. Otra persona menos célebre, pero igual de notable y quizá más digna de ése título que cualquiera, es el maestro Hannu. Para él, y no recuerdo ahora si citaba a Lord Byron, un gentleman es quién hace pasar por delante de los suyos los sentimientos de los demás. Hasta aquí la teoría.

Ahora la praxis: irse a tomar una copa con un grupo de transexuales una vez recuperada la bolsa que ellas te han robado unos minutos antes.

Pionentes proudly presents: BicinGO, la manera senzilla de controlar les estacions de Bicing en tot moment, fins i tot quan no en tens cap davant i no tens a mà cap ordinador.